Carlota Ricart: “He dit no a projectes per la precarització al sector”

Carlota Ricart és escenògrafa, una carrera que engloba no sols l’escenografia, sinó també el figurinisme i la il·lumniació. S’ha format, a més, com a sastre i és especialista en patronatge i confecció de vestits masculins. Una professional, tot plegat, de les labors artesanals que es desenvolupen a l’univers del teatre. M’explica, també, que ha fet moltes ajudanties, una feina que consisteix a treballar de la mà d’un dissenyador i assumir tasques que poden tenir més un vessant executiu -com ara llistar, comprar, organitzar proves de vestuari i realització o controlar el calendari-, o bé, un vessant més creatiu quant al disseny del projecte. Les ajudanties li han permès de participar en moltíssims espectacles ja des de l’inici de la seva carrera professional.

Quants projectes pots arribar a desenvolupar en un any?

Depèn de l’any. He arribat a participar en divuit projectes en la mateixa temporada: una feinada molt bèstia. Ara bé, pots estar en només en quatre i que siguin molt grans, de manera que la dedicació és igualment immensa. La mitjana potser n’és de deu o onze, però la gran dificultat és simultaniejar-los i tenir-ne dos o tres al cap alhora. Embogeixes!

Un figurinista s’encarrega de la creació visual dels personatges, basant-se en el guió d’una obra; contribueix a definir-ne els vestits i la gesticulació. Quin ha estat el personatge més difícil que has hagut de perfilar?

El major repte de la meva trajectòria va ser la intervenció en una sarsuela de molta envergadura en què vaig participar a Madrid, al Teatro de la Zarzuela. Vam haver de definir 250 figurins i el volum de feina va ser monumental.

També la participació en Golfus de Roma, feta a Barcelona i portada després a Mèrida per al Festival de Teatro Clásico, va ser un repte complicat: a banda de treballar en un espai històric en què no hi ha cap racó on amagar res i on els vestuaris queden molt lluny de l’escena, ens trobàvem en un moment en què el covid-19 encara marcava agendes al món.

La pandèmia va provocar una afectació al sector brutal. Se n’ha recuperat?

Personalment, vaig tenir molta sort i sols vaig estar parada un any, ja que a Madrid l’obertura es va produir abans i vaig tornar allà a la feina. A més, vaig disposar d’una ajuda als artistes del sector cultural. El gran problema va ser que la pandèmia es va utilitzar per abaixar el caixet dels artistes: feia temps que les cotitzacions no apujaven i el coronavirus va servir per a mantenir-les o reduir-les; a hores d’ara, no ens n’hem recuperat.

El sector es troba en una situació molt precària i no hi ha massa intenció de millorar la situació. Tret dels teatres públics en què hi ha més mitjans i es paguen uns preus estipulats i justos, a la resta de teatres, més petits i en què els recursos són més limitats, les ofertes de feina són molt a la baixa. De fet, he dit que no a projectes que m’atreien per la precarització existent al sector.

I al marge del no reconeixement econòmic, trobes a faltar res més a la feina?

Com a tot arreu, una major estabilitat. I hi ha també la qüestió de l’horari: es treballa el cap de setmana i, sovint, s’acaba molt tard a la nit. Començo molt d’hora i els horaris s’allarguen entre les vuit del matí i les deu de la nit sense una pausa: fins i tot parlem de feina dinant! Tinc la sensació d’estar sempre activa, de no poder descansar mai. Trobo a faltar, encara, més feina d’equip entre direcció, figurinisme, il·luminació, escenografia, so o vídeo. M’agradaria que hi hagués més diàleg amb una direcció que, en última instància, t’ha escollit per a participar del seu projecte; de vegades, es respecta poc la feina que fem; sembla que tothom en sap, de vestuari. Molts cops hi ha un intervencionisme excessiu.

Què se’n fa després, de tota aquella roba?

A Barcelona hi ha un molt bon exemple de com s’haurien de guardar les coses. El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) disposa d’un dels millors magatzems de l’estat espanyol. Es guarda gairebé tot, tret d’allò que no disposi de gran valor com ara unes samarretes d’una cadena comercial qualsevol. El material se sol organitzar per projectes. En el cas de companyies privades la qüestió és més complicada, ja que no sempre es té un lloc on guardar les peces. I és una llàstima! Caldria aprofitar la feina feta!

Es reutilitza l’attrezzo?

Sí. Si està ben organitzat i a l’abast, es pot tornar a utilitzar. Ara bé, en aquest cas s’ha de tenir en compte que allò ha estat confeccionat per un altre dissenyador i evitar problemes. En escenografia s’està intentant aconseguir que s’instaurin els drets d’autor i hi ha alguns muntatges que els tenen, com ara el Mar i cel de Dagoll Dagom. De moment, el que es fa és incloure al contracte que s’avisi el dissenyador de la reutilització i/o modificació futures de les peces de vestuari. Per exemple, vaig fer un espectacle per al CaixaForum a través de la Fundació “la Caixa”. Es tractava d’un vestuari per a un espectacle fet a partir de diverses òperes de Mozart que havia d’estar en escena durant molt de temps. Ara s’ha de canviar el personatge principal i hi estaré present.

Als teatres grans també hi ha equips de sastreria que controlen la reutilització que es fa dels vestuaris: es mira que no s’agafin vestuaris sencers de dissenyadors o que, si s’utilitzen, es modifiquin; o, de vegades, que no es modifiquin quan es reutilitzin perquè tenen massa valor. S’ha intentat també que peces molt valuoses arribin al Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre per a preservar-les, però és molt complicat.

Em fa la sensació que tot és difícil en aquesta professió. Què demanaries al Govern?

Cal invertir moltíssims diners a promocionar el teatre. Passa sovint que la repercussió, després d’una feinada ingent, és mínima i som quatre gats els que ens apleguem a veure l’espectacle. És necessari posar molts diners per a atreure el jovent al teatre i que la cultura teatral sigui també de les generacions més joves; cal despertar l’afició entre el públic jove.

Quant als professionals que s’hi dediquen, cal millorar la situació dels treballadors autònoms, que és molt complicada. En general, el Govern ha de tenir cura de les persones que es dediquen a la cultura perquè puguin treballar amb sous i condicions laborals raonables i dignes.

També fas classes a l’Institut del Teatre: amb aquest panorama, què aconselles a l’alumnat que vol dedicar-se a la professió?

Intento no ser pessimista amb ells. Tenen moltíssima il·lusió i han de mantenir-la. També són conscients, però, que la cosa és complicada i veuen molt difícil accedir al món del teatre. Els insisteixo molt que ells no compren ni venen res. Se sent sovint la frase “A veure si t’ho compra el director, a veure si li ho vens bé”. Però no tenim un producte; nosaltres tenim idees i hem de parlar sobre aquestes idees i intentar convèncer que cal fer realitat aquestes idees. No som un mercat i la gent no ha de comprar res, sinó que li ha d’agradar la idea plantejada.

Els alumnes han de saber, també, que no són servents i que s’han de fer respectar quan negocien caixets i contractes. En aquest sentit, soc conscient que, malauradament, l’accés al circuit passa sovint per acceptar feines precaritzades.

Carlota Ricart té molt d’interès en la indumentària. Imatge: Escena Oberta.

Per què vas decidir vincular la teva carrera professional al teatre?

Jo vinc de família de teatre i des de molt joveneta acompanyava la meva mare a fer meritoriatges. A l’estiu, quan acabava el curs, feia encàrrecs senzills. Va ser acabar els estudis i engaxar-me plenament a la professió. Ara mateix fa dotze anys que m’hi dedico.

I, després de tots aquests anys, quina obra no pot faltar en un podi de tres?

El vestuari d’època que vaig dissenyar per a la Fundació “la Caixa” i aquell muntatge amb diferents òperes de Mozart a què m’he referit abans. Eren uns vestits barrocs que van ser el resultat d’un procés molt bonic i d’un projecte en què vaig comptar amb tots els mitjans econòmics necessaris.

Si no et moguessis entre bambolines, a què et dedicaries?

De fet, jo no em moc entre bambolines. No m’agrada gens estar durant l’espectacle. Soc present en moltíssims assajos, però acabo amb l’estrena. Llavors, me’n vaig amb ganes de començar un projecte nou.